En el cercle de dones d’aquest mes de juliol del 2020, va sorgir un sincronisme d’aquells que m’encanten i em meravellen. Una dona, dies anteriors al cercle, va proposar compartir-nos una meditació de la nena interior. A l’iniciar el cercle, una altra dona just va rebre un whatsapp amb un text de Clarissa Pinkola Estés. Un text que parla d’abraçar a la nena interior… afirmacions que donen resposta a molts comportaments que tenim com a adults.

No sento que sigui un text sols per a dones, ja que crec que tant homes com dones tenim un patiment intern o una manera de veure’ns o mostrar-nos relacionada amb aquell infant que vam ser i que tots i totes seguim portant dins.

Jo us convido que llegiu cadascuna de les frases escoltant-vos el cor, sense jutjar la frase en si ni allò que us desperta… simplement llegint-la i permetent que la vostra ànima la rebi.

Per a mi ha estat un acte profund i revelador. Un acte que he hagut d’anar repetint al llarg dels dies per poder anar integrant sense pressa, amb amor i compassió, tot allò que deia de mi.

 

Abraça la supèrbia que hi ha en tu, perquè darrere d’ella hi ha una nena no volguda.

Abraça l’exigència que hi ha en tu, perquè darrere d’ella hi ha una nena que no ha sentit Amor.

Abraça la “complaent eterna” que hi ha en tu perquè darrere d’ella hi ha una nena rebutjada.

Abraça la ira i l’enuig que hi ha en tu, perquè darrere d’ella hi ha una nena abandonada.

Abraça a la solitària que hi ha en tu, perquè darrere d’ella hi ha una nena exclosa i discriminada.

Abraça la desgana, l’apatia, la manca de sentit, perquè … darrere de tot això, està la teva nena patint ser qui no és …

Abraça el dolor que hi ha en tu, perquè darrere d’ell hi ha una nena ferida.

Les nenes que habiten dins nostre, estan començant a manifestar-se i aquesta vegada no pararan fins a ser escoltades …

Si us plau, des del més profund del meu cor et demano, no les silenciïs més …

Aprendre a integrar-la, a comprendre-la, a abraçar-la, a alliberar-la, tornar-la a la vida, aquesta és la tasca d’avui. T’asseguro que és el Camí perquè la teva divinitat baixi a la Terra.

 

I sabeu què m’ha recordat també tot plegat? Que com a pares, mares, tiets i tietes, avis i àvies, mestres… Cal que cuidem als infants. Cal que tinguem molt present no rebutjar-los, no discriminar-los, no abandonar-los… Cal mostrar-los la nostra estima, la nostra escolta, la nostra acceptació sense exigir-los allò que nosaltres desitgem.

Però segurament, per aconseguir-ho, primer haurem de començar per nosaltres…

T’animes?

Gràcies!!